el yuki

YUKI, LA PARTICIPACIÓ DEL CONSCIENT EN LA COMUNICACIÓ ESPONTÀNIA

 

La nostra revolucionària naturalesa també ens ofereix una altra meravellosa possibilitat: la d’acompanyar amb la nostra consciència la comunicació amb la sensibilitat espontània. En el yuki, prestem atenció a la comunicació amb la nostra sensibilitat espontània o amb la d’una altra persona, implicant-hi el nostre conscient, sobretot a través de les mans.

L’alliberament de les mans va ser essencial en el procés de conversió energètica que va experimentar la nostra espècie. Sense les mans alliberades, no haguéssim pogut fabricar instruments, aspecte clau per a l‘increment de l’activitat psíquica i per al desenvolupament de la consciència i de la cultura. Cap altra espècie no va fer aquesta evolució. La participació de les mans incrementa la comunicació amb la nostra pròpia sensibilitat o amb la de les altres persones i amb una gran precisió, perquè les mans són, en elles mateixes, una eina directa del cervell i de la consciència.

De fet, ja coneixem la participació de les mans en casos com els següents:
Si tenim mal d’estómac o de queixals, sense adonar-nos-en, ens posem la mà sobre el ventre o sobre la galta. Si sentim que tenim el coll rígid, sense pensar-ho, col·loquen els dits de la mà a la zona afectada. Quan ens sentim febles, com si ens faltés la força al baix ventre, el subjectem amb tot l’avantbraç. Si sentim tristesa, alguna cosa fa que posem la mà al mig del pit. Quan un/a nen/a reflexiona en un examen, es posa la mà al cap. Quan algú té una forta decepció, l’acompanyem posant-li la mà a l’espatlla. Acompanyem una persona malalta, prostrada al llit, agafant-li la mà…

Aquesta capacitat instintiva i exclusiva de la nostra naturalesa ha estat i és utilitzada amb altres enfocaments i amb unes altres pretensions (curatives, energètiques, espirituals). Però Noguchi es va adonar que, tan sols amb l’acompanyament de les mans, la sensibilitat del nostre organisme recupera l’amplitud i la riquesa de la seva manifestació espontània.

La pràctica de yuki es realitza a qualsevol part de la CVP i de les extremitats. Quan es practica amb una altra persona, el més freqüent és que el/la receptor/a s’estiri boca per avall i que l’actor/a s’assegui al seu costat esquerre i li posi les mans a l’esquena. L’actitud de l’actor/a és la de percebre la sensibilitat del món de l’altra persona i la de comunicar-se amb ella, deixant que les mans es col·loquin allà on les guiï la seva intuïció i la seva pròpia sensibilitat.

L’actor/a va percebent l’estat de l’organisme del/de la receptor/a: la seva respiració, la vibració interna, la calor o el fred, el grau d’enduriment dels teixits, l’estat de la seva psique… El/la receptor/a sent una certa rigidesa al seu eix (que no sentia abans de l’assistència de l’actor/a sobre la seva esquena) i, alhora, va percebent un estat agradable a les zones físiques o orgàniques ateses i una calma a la seva psique…

A mesura que avança la pràctica, l’actor/a va percebent i situant les mans sobre les zones que tenen més tensió i és la mateixa comunicació la que li fa de guia per anar trobant més i més precisió. El/la receptor/a també va notant on i com està d’acumulada la TPE al seu organisme i va sentint com se li desperta el desig de recuperar l’amplitud del seu moviment.

Quan, en aquesta comunicació, s’aconsegueix una coordinació d’ambdues sensibilitats (en el ritme, la vibració, la respiració, la pressió, l’angle, la zona…), les zones amb TPE acumulada experimenten un increment d’activació i van recuperant el moviment natural.

En conseqüència, és a dir, no pas per un acte intencionat de relaxar o d’equilibrar, d’alleugerir dolences, de guarir o de sanar, sinó precisament por una senzilla concentració, els teixits i òrgans recuperen la mobilitat i l’activitat psíquica associada amb ells i en disminueix la sobreexcitació. La persona sent un estat natural del seu ésser, recupera la vitalitat i la salut.

Les pràctiques de katsugen i de yuki són molt senzilles i no requereixen ni grans tècniques ni coneixements previs, tan sols es vol recuperar i cultivar una capacitat que tothom tenim i que ens és pròpia.

Finalment, en ambdues pràctiques, el katsugen i el yuki, quasi es pot dir que no pretenem res, tan sols volem atendre i acompanyar amb el nostre conscient el moviment i la sensibilitat espontanis de la nostra particular naturalesa humana.

El Gyoki

És la pràctica tradicional de l’Orient: significa exercitar el ki. Es realitza de moltes maneres, tant simples o fàcils com complexes o molt metoditzades, les quals, en definitiva, pretenen recuperar l’amplitud natural de la respiració pectoventral, que tendeix a escurçar-se pel problema de la TPE.

A la cultura seitai, com que es practica juntament amb el katsugen undo i el yuki, el gyoki es converteix en una pràctica realment simple.

el katsugen undo

KATSUGUEN UNDO, LA PARTICIPACIÓ DEL CONSCIENT EN EL MOVIMENT ESPONTANI

 

La nostra revolucionària naturalesa humana ens ofereix una meravellosa possibilitat: la d’acompanyar amb la nostra consciència el moviment espontani. En el katsugen, el nostre conscient presta atenció al moviment espontani de la nostra CVP. Com que és l’expressió de les cinc oseis + i -, en desenvolupar-lo, recuperem conjuntament el vigor de les diverses activitats energètiques: motrius, biològiques i psíquiques.

El moviment espontani només cessa quan s’acaba la vida. Des que naixem, ens permet recuperar la coordinació de la CVP que havia quedat bloquejada. Aquesta capacitat es va debilitant a mesura que s’incrementa la TPE i, amb ella, la dissociació entre el conscient vestit i el conscient espontani.

Però ja sabem que, sovint, hem recuperat la vitalitat i la salut gràcies al moviment espontani de l’organisme: els badalls, els eructes, els vòmits (que ens alliberen d’un aliment en mal estat); els moviments que fem sense adonar-nos-en (i que ens permeten recuperar la vitalitat de les zones cansades); les respostes instintives (que ens salven del perill); algunes associacions d’idees (que ens fan tornar a tenir ganes de viure),…

Noguchi es va adonar d’aquesta capacitat revitalitzadora del moviment espontani de la CVP i, per activar aquesta capacitat, va proposar la pràctica denominada katsugen undo.

El katsugen undo es pot iniciar amb uns exercicis preparatoris o bé es pot iniciar, només, deixant que vagi sortint el nostre propi moviment espontani: només cal que anem buscant un moviment agradable i automàtic entre C, V i P (el cap, les vèrtebres i la pelvis).

De vegades, el katsugen és molt dinàmic i d’altres és quasi estàtic. En revifar-se la tensió A, que s’havia quedat estancada per la frustració del desig, es van activant les zones orgàniques on havia disminuït l’amplitud del moviment. Aquesta mobilitat renovada dels teixits i dels òrgans fa que es recuperi el funcionament correcte de l’activitat biològica. A la psique, s’hi van expressant records, sensacions, sentiments i idees relacionades amb el desig no realitzat.

El moviment renovat de les cèl·lules-teixits d’aquestes zones genera diversos fenòmens de neteja de l‘organisme, que ens permeten eliminar les substàncies tòxiques que havíem acumulat a causa del bloqueig. Els òrgans interns van realitzant més bé la seva funció i la psique recupera la seva sensibilitat natural.

En aquesta progressiva coordinació de les diferents parts de la CVP, sentim com es van relaxant unes zones que estaven excessivament tenses i que se n’activen unes altres que estaven debilitades. Percebem la nostra particular tendència a acumular la TPE a les mateixes zones físiques o orgàniques i amb la mateixa sobreexcitació psíquica, que són les que corresponen al nostre taiheki. D’aquesta manera, anem recuperant l’associació natural entre el nostre conscient espontani i el nostre conscient vestit, i es va recuperant el diàleg a l’interior del nostre conscient i entre les diverses activitats no conscients de l’organisme.

Recuperem la flexibilitat oblidada o perduda en relació a les diverses circumstàncies de la nostra vida, que ens permet

  • viure d’una manera més afí a la nostra pròpia naturalesa,
  • percebre amb més amplitud la realitat i la nostra relació amb les altres persones
  • i comprendre i respectar la seva i la nostra pròpia manifestació espontània.

l’osei i el taiheki

LA PARTICULAR MANIFESTACIÓ DE L’OSEI EN CADA INDIVIDU, O EL TAIHEKI

 

L’àrea vestida del conscient és relativament fàcil d’identificar si coneixem la instrucció, la història, la cultura i l’educació d’una persona. Però, quin és el contingut específic de l’àrea no vestida del conscient?

El descobriment de Haruchica Noguchi sobre del moviment espontani (l’osei) i la seva estructura (l’esquema osei) és clarificador: el contingut psíquic del conscient espontani depèn de l’osei en la qual es canalitza el desig o la tensió A, a cada moment.

Aquesta canalització no només depèn de l’exigència de l’estímul o de la circumstància que viu el subjecte. Depèn, sobretot, del predomini, en més o en menys (+ o –), d’algunes de les cinc oseis, determinat hereditàriament, és a dir, degut al condicionament congènit que Noguchi va denominar taiheki:

Segons l’individu, la tensió A es canalitza predominantment en algunes associacions cel·lulars i en algunes zones de l’organisme; s’activen les regions de la CVP i de les extremitats, el moviment, el sistema orgànic, la funció biològica, la sensibilitat i l’activitat psíquica i cerebral, corresponents a les seves oseis dominants.

El taiheki comporta un avantatge i un desavantatge, al mateix temps. En la mesura que és una especialització, el taiheki incrementa la capacitat de l’individu per reaccionar en la dimensió del món pròpia de l’osei predominant quan les circumstàncies ho exigeixen. Però pel mateix fet de ser una especialització, el taiheki limita la capacitat de percepció i de resposta en les cinc dimensions, les cinc oseis, + i –, que sempre són presents en qualsevol situació.

 

     – El predomini de l’osei vertical   oseis (+) I i   (–) II
     – El predomini de l’osei lateral   oseis (+) III  i   (–) IV
     – El predomini de l’osei frontal   oseis (+) V  i   (–) VI
     – El predomini de l’osei rotatòria   oseis (+) VII  i   (–) VIII
     – El predomini de l’osei central   oseis (+) IX  i   (–) X

 

 

 

 

 

 

La dominància d’una osei per hàbit o per taiheki
L’ús preferent d’una osei o d’una altra per mantenir l’equilibri vital en cada persona també està condicionat per molts altres factors:

  • la falta d’atenció en la lactància pot estimular les oseis – ;
  • la repressió a la infància pot activar l’osei + de rebel·lia i la torsió de la CVP;
  • tenir germans/es pot facilitar el conreu de l’osei lateral o, al contrari, pot enfortir l’osei vertical, frontal o central;
  • l’ambient de la ciutat o del poble pot activar l’osei vertical i el coll o l’osei rotatòria i la cintura, respectivament;
  • l’èxit o el fracàs a l’estudi escolar i a la professió pot potenciar les oseis +, en el primer cas, o les oseis -, en el segon;
  • els problemes amb la parella poden crear complexes activacions conflictives de les diverses oseis;
  • les persones que es dediquen a l’esport, a la música, o a una activitat intel·lectual, com la matemàtica, per exemple, per l’especificitat de cada activitat, poden desenvolupar, respectivament, l’osei frontal i el sistema motor, l’osei lateral i el sistema simpàtic o l’osei vertical i el sistema nerviós central;
  • els traumes físics també determinen l’ús d’una osei o d’una altra (per exemple, que una cama hagi quedat molt més curta que l’altra activa l’ús de l’osei lateral i debilita en especial un costat de la CVP).

¿Com podem distingir si l’activació superior d’una osei és deguda a l’hàbit adquirit per l’organisme per respondre a les circumstàncies de la seva vida o al predomini d’alguna osei per taiheki?

La distinció d’aquests dos casos no és fàcil i requereix una observació oberta i constant, que ha de seguir el criteri següent:

Quan es tracta del primer cas, l’activació de l’osei és parcial: la mobilització de la psique específica no repercuteix sobre l’activitat orgànica o física no conscient ni sobre totes les parts i regions de l‘organisme; i al revés, l’activació d’algunes regions orgàniques no repercuteix sobre la psique particular.

Quan la manifestació d’una osei és deguda al taiheki de l’individu, l’activació és global: es manifesta en totes les seves activitats energètiques (motriu, física i biològica, cerebral i psíquica); en el conscient i en el no conscient; en totes les regions de la CVP i de les extremitats.

Fer aquesta distinció és de gran valor i, en determinats moments, és decisiva per a la vida-salut de l‘individu o per a la comunicació interpersonal. Alguns cops es pot establir de seguida, però, en general, requereix un llarg i minuciós procés d’observació.

En definitiva, observar el taiheki de cada persona és una preciosa oportunitat per comprendre l’immens significat del descobriment de Haruchika Noguchi: “l’original i irrepetible expressió de la vida i de la seva estructura (l’osei i l’esquema osei) en la naturalesa de cada ésser humà”.

Següent> 

el diàleg en el conscient

EL DIÀLEG ENTRE EL CONSCIENT VESTIT I EL CONSCIENT ESPONTANI

 

En molts éssers vius, la tensió que neix del seu organisme, la tensió A, implica una activitat psíquica i cerebral. L’organisme de l’ésser humà va realitzar la “conversió energètica” i “l’equilibri f-e cranial”, desenvolupant el conscient: la seva activitat psíquica conté el conscient associat amb el no conscient (la major part de les activitats cel·lulars de l’organisme).

El conscient sempre és educat d’una manera o d’una altra, i, en fer-ho, dóna lloc al conscient vestit, que sol ser diferent del conscient espontani. En l’expressió psíquica de l’ésser humà, sempre es manifesta una fluctuació o moviment pendular entre aquestes dues zones del conscient:

  • el pensament ordenat i la imaginació;
  • la intel·ligència entrenada i la intel·ligència espontània;
  • la psique instruïda que gestiona la CVP, i que la domina, i la psique espontània que neix de la CVP, en una associació natural entre conscient i no conscient.

Aquesta diferència i el joc o diàleg entre aquestes dues parts del conscient són presents en tots els moments de la nostra vida.

L’augment excessiu d’aquesta diferència trenca l’associació natural entre el conscient espontani i el conscient vestit i en provoca la dissociació. Aleshores, s’esdevé el conflicte intern:

La persona s’adona de l’obsessió on ha entrat la seva ment, però se sent impotent davant d’aquesta obsessió. Una part del subjecte entra en conflicte amb l’altra: una àrea del conscient percep que l’altra està obsessionada intensament amb l’ansietat, l’angoixa, la claustrofòbia, la dispersió, la cavil·lació, la depressió o l’eufòria; no sap com afrontar-les i pateix.

L’individu es queda impotent davant de la força de la vida, que es manifesta d’una manera obsessiva i intensíssima a l’entorn d’alguna tensió parcial excessiva. Aquesta força vital, internament sobreexcitada, aquest desig reprimit o inhibit no el tenen totes les espècies animals, sinó que és específic de la singularitat de l’organisme humà, que és l’únic que compagina, gràcies a la seva pròpia constitució natural, els mecanismes del conscient i els del no conscient, els del voluntari i els de l’involuntari.

La virtut de la nostra naturalesa radica en la consciència, que ens permet estar fora dels processos estrictament físics de l’organisme. Això no obstant, en no considerar de manera adequada que la nostra capacitat psíquica neix del propi organisme humà i en usar-la de manera abusiva, no ens adonem que hi ha molts problemes que tenen precisament la causa en la magnitud de l’àrea del nostre conscient que no sent com neix i com reneix un determinat tipus de tensió A.

Si la part vestida ignora la no vestida, la tensió A passarà a un estat de tensió parcial excessiva, o TPE.

Si l’individu és capaç d’observar la seva tensió, la tensió es podrà alternar amb la necessària distensió.

Si la ignora, quedarà permanentment inhibida i algun dia s’expressarà de manera problemàtica.

Aquest procés és el que subjau en el fons de moltes malalties que pateix l’ésser humà actual:

No es tracta de la dissociació entre el conscient i el subconscient o l’inconscient, sinó de la dissociació que es produeix dins del propi conscient, entre la zona vestida (no associada i, sovint, enfrontada amb el no conscient) i la zona espontània (associada de manera natural amb el no conscient). No diem que calgui una unificació total, sinó que l’observació d’aquesta diferència i el joc o diàleg entre les dues zones és una necessitat vital.

Per això, és decisiu tenir en compte la nostra activitat psíquica espontània que neix a la vida del nostre organisme.

l’espontani inhibit

LA INHIBICIÓ DE LA MANIFESTACIÓ ESPONTÀNIA

 

El cap no funciona sol sinó que ho fa d’acord amb la necessitat vital o l’estat concret dels altres components de la CVP a la qual pertany. El pensament reflecteix l’associació natural entre psique i soma i entre conscient i no conscient.
Per exemple, ens vénen unes ganes espontànies i conscients, ens apareix el desig de:

  • estar pensant sols, en un ambient silenciós, quan s’activa el cap a causa de l’activitat cel·lular no conscient de les neurones;
  • caminar i avançar lliurement, sense ser molestat per ningú, quan s’activen les espatlles a causa de l’activitat no conscient de les cèl·lules musculars;
  • riure, plorar, xerrar i comunicar-nos de manera agradable amb algú, quan s’estimula la zona mitjana del pit a causa de l’activitat no conscient de les cèl·lules que formen l’aparell digestiu i el sistema circulatori;
  • ocupar-nos de les persones del nostre entorn proper perquè no els falti res necessari, quan entra la força a la cintura per l’acció no conscient de les cèl·lules que formen el sistema orgànic eliminatori;
  • estimar i compartir el més íntim amb algú i pensar solament en la família o en alguna cosa absoluta, quan es tanca o s’obre la pelvis per l’activitat no conscient de les cèl·lules conjuntives del sistema reproductor.

Quan aquestes ganes naturals queden frustrades, quan es reprimeixen o s’inhibeixen les regions de la CVP prèviament activades, experimenten una tensió parcial excessiva o TPE, que significa que:

L’activació, tensió A, de les cèl·lules-teixits que han originat el desig no es pot alternar amb la distensió, que és necessària i específica. Si la inhibició continua, aquesta TPE no es relaxa ni amb el descans ni amb el son i acaba produint l’enduriment d’aquestes cèl·lules-teixits i l’escurçament de la respiració pectoventral. Això passa en relació amb la sobreexcitació permanent de determinades zones cerebrals juntament amb l’obsessió de la seva psique respectiva. Aleshores, la nostra salut se’n ressent.
Malgrat que la disminució de l’alternança entre tensió i distensió també pugui ser deguda al cansament i a impactes físics o psíquics, la inhibició del desig constitueix la principal causa de la TPE i de la pèrdua de la salut.

Quan ja apareixen els trastorns i, més tard, la malaltia, de seguida volem el guariment i recorrem a la medicina o a les teràpies alternatives. Llavors acostumem a oblidar-nos que hem nascut, crescut i que estem vius gràcies a la intel·ligència i a la força vital del nostre organisme, el mateix que genera la nostra manifestació espontània i que en pateix el bloqueig.

Com que la cultura no ha atès suficientment la manifestació espontània, no ha pogut percebre que la principal causa interna de la pèrdua de la salut de cada ser humà és l’intens estancament de la força vital.
Com que només s’investiguen les causes externes de la malaltia i com que els seus resultats es divulguen massivament als mitjans de comunicació, s’ha estès la idea que els agents patògens externs o les circumstàncies que ens envolten són l’única causa de la pèrdua de la salut.

Tanmateix, la nostra realitat és que diàriament estem patint els efectes de la TPE:

  • en la seva manifestació física: sobre activitat i cansament-afebliment o enduriment de determinades cèl·lules-teixits, que impliquen l’acumulació de substàncies tòxiques i la pèrdua de l’associació natural amb la resta de cèl·lules-teixits de l‘organisme;
  • en la seva manifestació psíquica: sobreexcitació i obsessió d’un tipus de psique determinat, a causa de l’activació permanent d’algunes zones cerebrals relacionades amb aquestes cèl·lules-teixits i amb les regions de la CVP (i de les extremitats) a les quals pertanyen.

La tensió parcial excessiva és al darrere de molts fenòmens que es qualifiquen com a malaltia. Les senzilles pràctiques de katsugen undo i de yuki i les observacions que veurem a continuació són decisives per poder-nos adonar de la nostra pròpia TPE i percebre’n l’acumulació.

Les defenses espontànies de la nostra naturalesa davant de la TPE

El nostre organisme ens avisa de l’acumulació indeguda de TPE (exigeix al nostre conscient, que s’havia dissociat del no conscient, que ho percebi) i la disminueix a través de rampes musculars, tos, mucositats, singlots, alteracions cutànies, dolors diversos, vòmit, diarrea, micció carregada, transpiració amb mala olor i, en especial, mitjançant el refredat. Aquestes “anomalies”, en realitat, són un increment espontani de l’activació d’algunes zones del nostre organisme per resoldre un estat intern anòmal i per preservar la salut. Es tracta del procés A (autònom) de la TPE.

D’altra banda, a mesura que la TPE va progressant, assolint diversos graus de tensió, gràcies a la interdependència vital de tots els components de la CVP i de les cinc oseis, el nostre organisme trasllada la tensió excessiva a d’altres zones i a d’altres oseis diferents d’aquella on s’havia acumulat inicialment per afrontar-la o per compensar-la. Per exemple, les emocions es contenen posant força a les espatlles; el restrenyiment queda compensat, de tant en tant, per la diarrea; el desig sexual frustrat s’alleugereix amb una micció freqüent.

L’esquema osei ens permet descobrir les diferents maneres naturals de realitzar aquest suport o transvasament de la tensió excessiva. Les denominem recursos naturals per afrontar la TPE.

Observar el procés A de la TPE i aquests recursos naturals ens fa veure que la nostra salut no consisteix en la simple absència d’anormalitats, sinó en la capacitat de poder viure-les i superar-les. L’acumulació de TPE i l’acció del nostre organisme per resoldre-la són inherents a la naturalesa humana.

la respiració pectoventral

LA RESPIRACIÓ PECTOVENTRAL

 

La respiració pectoventral està formada a l’entorn de les “molles” de la columna vertebral, implicant un múscul que és especialment involuntari, el diafragma, i un altre múscul, que és especialment voluntari, el serrat posterior.

La respiració pectoventral és espontània i constitueix la màxima organització per a la regulació espontània de la coordinació de la CVP, perquè està estructurada per a una associació natural entre:
– el no conscient i el conscient,
– el moviment involuntari i el moviment voluntari,
– el sistema nerviós autònom neurovegetatiu i el sistema nerviós central.

D’aquesta manera, la respiració pectoventral regula la interdependència física i psíquica de totes les activitats de les cinc oseis + i – i reflecteix fidelment l’estat de la CVP i el grau de bloqueig de la seva manifestació espontània. Per exemple, es tensa i s’escurça per una preocupació produïda per una causa externa i es manté així fins a la seva resolució; llavors, es relaxa i s’allarga.

Quan la respiració és profunda, quan s’obre des del baix ventre fins al pit amb naturalitat, es manté la tranquil·litat psíquica i la salut física. Aquest mateix coneixement ja el tenia la medicina tradicional, tant l’occidental com l’oriental, que sabia que les persones malaltes, que pateixen trastorns, tant físics com psíquics, respiren malament.

El fet que l’enfocament actual de l’estudi sobre l’organisme estigui tan orientat cap a la bioquímica comporta que hi hagi qui afirmi que, a la vida, el més important és l’ oxigen. En canvi, des de la perspectiva osei, es considera que, a la vida, el més decisiu és el moviment de l’organisme per respirar; i que, si aquest moviment falla, l’abundància d’oxigen del camp o de la muntanya no ens serveix de res.

 

respiracion_pectoventral

L’amplitud de la respiació pectoventral exigeix la flexibilitat del diafragma, organitzat en relació amb
les “molles” de la cifosi i de la lordosi de la columna vertebral

 

El fonament de la vida és l’amplitud entre una vigorosa tensió i una profunda relaxació. Però aquesta amplitud es perd a causa de la sobreexcitació permanent d’alguns teixits (sempre acompanyada per la tensió parcial excessiva, TPE, de la vèrtebra dorsal 7, D7, situada al nivell mitjà del diafragma, on conflueixen tots els moviments).

La pèrdua d’aquesta amplitud respiratòria implica la pèrdua de la salut física i psíquica.

La medicina xinesa (assimilada en la japonesa tradicional), havent observat durant mil·lennis l’estat dels organismes en què s’havia produït la pèrdua de la salut física o psíquica, va establir els catorze meridians (amb altres sis, d’addicionals), anomenats “canals energètics ancestrals”, i els usa com a fonament per al diagnòstic i per a l’aplicació dels seus diversos mètodes curatius.

El descobriment de l’esquema osei ens aporta una explicació clara per a la comprensió dels meridians.

Els dos últims meridians, només descrits a la CVP, són de naturalesa medul·lar i estàtica:
• El dorsal general (13) és una part de la regió f-e medul·lar; l’osei vertical.
• El ventral general (14) és una part de la regió circular medul·lar; l’osei central.
Aquests meridians assenyalen zones de les dues oseis de l’estructura medul·lar de la CVP i de les seves respectives activitats biològiques: la de planificació i la de regeneració cel·lular.

Els meridians 1-12, descrits tant a la CVP com a les extremitats, són de naturalesa perifèrica i dinàmica:
• El lluminós yang mà, el lluminós yang peu, l’obscur yin mà i l’obscur yin peu són una part de la regió bilateral perifèrica, l’osei lateral.
• El gran yang mà, el gran yang peu, el gran yin mà i el gran yin peu són una part de la regió f-e perifèrica, l’osei frontal.
• El petit yang mà, el petit yang peu, el petit yin mài el petit yin peu són una part de la regió circular perifèrica, l’osei rotatòria.
Aquestes tres sèries de quatre meridians assenyalen zones de les oseis de l’estructura perifèrica de la CVP i de les seves activitats biològiques respectives del forn vital: assimilocirculatòria, combustible-respiratòria i excretora.


Els meridians lluminós yang mà, lluminós yang peu, obscur yin mà i obscur yin peu: són una part de la regió bilateral perifèrica, osei lateral.

merianos_lateral

 

L’esquema osei desvetlla de quina manera els catorze meridians assenyalen la interconnexió que hi ha entre les zones de l’organisme que cada osei ha generat i facilita la següent relació amb el coneixement occidental:

Les recents investigacions científiques sobre el desenvolupament de l’embrió ens permeten observar l’aparició de cinc grups cel·lulars embrionaris, corresponents a les cinc oseis, i veure com l’acció de cada un d’aquests grups va creant les diferents parts de l’organisme.

El desenvolupament de cada grup cel·lular embrionari es realitza seguint, de manera rigorosa,els canals energètics ancestrals i vitals que la saviesa xinesa havia comprès des de fa mil·lennis.

La medicina xinesa inicia la seva tasca curativa considerant que el responsable de la pèrdua de la salut i del bloqueig de l’amplitud de la respiració pectoventral és l’aparició d’algun curtcircuit en la intercomunicació vital dels meridians. Els seus mètodes curatius s’apliquen per resoldre aquest curtcircuit i per restaurar la coordinació adequada i vital.

El descobriment de l’osei i de l’esquema osei ens revela que aquest curtcircuit reflecteix la pèrdua de la coordinació CVP, causada pel bloqueig-dissociació del seu moviment espontani.

la psique humana i el desig

LA PSIQUE HUMANA I EL DESIG

 

La manifestació de la vida és una alternança constant entre la tensió i la distensió o relaxació. Quan s’atura aquest moviment arriba la mort. Per respondre a les necessitats vitals, tant a les internes com a les externes, s’activa alguna osei sempre en una absoluta interdependència amb la resta d’oseis. A aquesta activació natural, autònoma i autògena, la denominem tensió A. Aquesta tensió es relaxa quan es satisfà la necessitat vital que l’ha originada.

En totes les espècies animals dotades de CVP, la tensió A d’una osei implica l’activació natural i conjunta del seu sistema orgànic, de la seva funció biològica, del seu conjunt de músculs, de la seva zona cerebral i de la seva activitat psíquica específica. Tanmateix, l’activitat psíquica de l’ésser humà té una singularitat especial. Fa un milió d’anys, l’espècie humana va començar a fabricar instruments, i amb aquest fenomen es va posar de manifest l’aparició del brot de consciència o de la consciència.

Una de les conseqüències d’aquest fenomen va ser que l’energia vital ja no es va destinar exclusivament a la simple supervivència del moment, sinó a incrementar la pròpia activitat cerebral i psíquica, amb tanta intensitat, que els éssers humans primitius van triplicar el volum del cervell només en un milió d’anys.

Aquest procés progressiu de conversió energètica va anar acompanyat d’un altre procés, també excepcional i sense precedents en l’evolució de les espècies: l’estabilitat constitucional del cap. El cap humà descansa en equilibri per ell mateix, damunt de l’eix de la CVP, gràcies a l’especial formació horitzontal de l’articulació del crani amb la primera vèrtebra cervical, realitzada en el pla f-e. Aquesta formació es va completar en l’homo sapiens sapiens, fa uns cinquanta mil anys, juntament amb l’alliberament de les mans, amb la postura bípeda, amb l’estructuració circular i horitzontal de la pelvis i amb la utilització de tres punts de suport a la planta dels peus. Aquest conjunt de transformacions, l’englobem en el concepte d’equilibri f-e cranial. Aquestes transformacions van ser la culminació d’un procés evolutiu del sistema nerviós i del cervell, clarament apreciable en els vertebrats. Per primer cop a l’evolució, l’activitat cerebral i psíquica es va poder exercir amb una nitidesa perceptiva i expressiva veritablement única i revolucionària, que ha donat lloc als aprenentatges i a la cultura.

 

L’equilibri f-e cranial

equilibrio_fe

 

Aquesta activitat psíquica especial fa que la tensió A de l’ésser humà sigui intensa i complexa en comparació amb la de la resta de les espècies animals. Aquesta activitat psíquica especial, la denominarem desig.

El desig és la representació o expressió complexa de les necessitats vitals de l’organisme en la psique de l’ésser humà, de la seva tensió A, canalitzada en una osei o en una altra, tant en la modalitat activa (+) com en la passiva (–):

la tensió A vertical genera el desig de pensar
la tensió A frontal   el desig d’actuar
la tensió A lateral   el desig de comunicar-se
la tensió A rotatòria   el desig de lluitar
la tensió A central   el desig d’estimar

 

 

 

 

A causa de la total interconnexió de les cinc oseis:

Quan la tensió A es distribueix a l’osei vertical genera el desig de pensar; el desig d’actuar només mentalment; el desig de comunicar-se fent explicacions; el desig de lluitar amb el raciocini; el desig d’estimar la filosofia pura.

Quan la tensió A es distribueix a l’osei frontal genera el desig d’actuar; el desig de pensar com arribar aviat a una meta; el desig de comunicar-se mitjançant l’èxit dels resultats; el desig de lluitar a través de l’eficàcia de les accions; el desig d’estimar sentir que s’avança.

Quan la tensió A es distribueix a l’osei lateral genera el desig de comunicar-se mitjançant el que és agradable; el desig de pensar com participar en el que està de moda; el desig d’actuar per passar-s’ho bé; el desig de lluitar a través de la bellesa externa; el desig d’estimar sentir-se en companyia.

Quan la tensió A es distribueix a l’osei rotatòria genera el desig de lluitar; el desig de pensar com ampliar o defensar la propietat; el desig d’actuar per vigilar cada detall de la propietat; el desig de comunicar-se mitjançant l’ostentació del poder; el desig d’estimar sentir la grandesa de la propietat.

Quan la tensió A es distribueix a l’osei central genera el desig d’estimar; el desig de pensar en cada membre de la família; el desig d’actuar segons les vibracions internes, que ens portin a sentir les de l’altre o les universals; el desig de comunicar-se tant amb les persones com amb les coses des del nucli del ser; el desig de no lluitar, sinó de confiar o d’odiar.

La manifestació de cada desig implica també “la manifestació d’una intensa
            susceptibilitat, preocupació i por
cap a la possibilitat de la seva no realització”, que s’experimenta en determinada dimensió de la psique espontània.

les cinc oseis + i –

L’ACCIÓ DE LES CINC OSEIS + i – A LA CVP

 

Quan l’osei vertical + i – (I i II) actua a la CVP, s’activa el sistema nerviós central i la seva activitat biològica planificadora, l’expressió de la psique contemplativa o observadora i l’execució del moviment ascendent:
En tensar-se, dreça la CVP cap amunt i lleugerament cap endavant, estirant el coll; en relaxar-se, ho fa cap avall i, lleument, cap endarrere; actua fonamentalment des del cap-coll i des de la cavitat cranial.

La sensibilitat es focalitza en la dimensió vertical del món i es capta (de forma activa-extravertida en + i passiva-introvertida en -) l’alt i el baix de l’ona, l’espai global, el temps llunyà i la més gran quantitat i varietat possible d’informacions.

 

osei vertical

5oseis_vertical

tensió distensió

Quan l’osei frontal + i – (V i VI) actua a la CVP, s’activa el sistema motor-combustiu i la seva activitat biològica, metabòlico-respiratòria, l’expressió de la psique pragmàtica o eficaç i l’execució del moviment unidireccional cap endavant:
En tensar-se, dreça la CVP projectant-la cap endavant i lleugerament cap amunt, apujant les espatlles; en relaxar-se, ho fa cap endarrere, abaixant-les; actua fonamentalment des de les espatlles i des de la cavitat pectoral.

La sensibilitat es focalitza en la dimensió frontal del món i es capta (de forma activa-extravertida en + i passiva-introvertida en -) el ritme, com a avanç ondulatori; l’espai, direccional o lineal; el futur immediat i el camí més recte i més curt amb una despesa mínima de temps.

osei frontal

5oseis_frontal

tensió distensió

Quan l’osei lateral + i – (III i IV) actua a la CVP, s’activa el sistema digestivo-circulatori i l’activitat biològica assimilocirculatòria, l’expressió de la psique emocional o mediadora i l’execució del moviment esquerra-dreta:
En tensar-se, inclina la CVP cap a un costat; es relaxa, inclinant-la cap a l’altre costat; actua fonamentalment des de la zona medial de l’espatlla i des de la cavitat abdominal.

La sensibilitat es focalitza en la dimensió lateral del món i es capta (de forma activa-extravertida en + i passiva-introvertida en -) el timbre o harmònic natural de l’ona, l’espai i el temps indefinits o el cap aquí i cap allà, relacionats amb el gust o el disgust, la comunicació-convivència amb els/les companys/es, passar-s’ho bé o malament i estar animat i content o desanimat i descontent.

osei lateral

5oseis_lateral

tensió distensió

Quan l’osei rotatòria + i – (VII i VIII) actua a la CVP, s’activa el sistema eliminatori i la seva activitat biològica excretora, l’expressió de la psique competitiva o conclusiva i l’execució del moviment de torsió (giratori):
En tensar-se, torça la CVP des d’un costat; es relaxa destorçant-la des del costat contrari; actua fonamentalment des de la cintura i des de la cavitat urinària.

La sensibilitat es focalitza en la dimensió rotatòria del món i es capten (de forma activa-extravertida en + i passiva-introvertida en -) la intensitat variable de l’ona, l’espai i el temps que ens envolta de prop, l’espai vital mínim o el territori propi, la pressió dels estímuls propers i la necessitat de resistir o de defensar-se enfront d’ells.

 

osei rotatòria

5oseis_rotatoria

tensió distensió

Quan l’osei central + i – (IX i X) actua a la CVP, s’activa el sistema reproductor i la seva activitat biològica de regeneració cel·lular, l’expressió de la psique afectiva o absoluta i l’execució del moviment intero-exterior (multiradial):
En tensar-se, compacta la CVP cap al seu centre, cap avall i lleugerament endavant; es relaxa, projectant-la cap enfora, cap amunt i lleugerament cap enrere; actua fonamentalment des dels malucs i des de la cavitat pelviana.

La sensibilitat es focalitza en la dimensió central del món i es capten (de forma activa-introvertida en + i passiva-extravertida en -) la densitat de l’ona, l’espai i el temps infinits, el propi interior de l’ésser, els estímuls externs que hi penetren, la força multiradial i absoluta de la unió amb el nucli d’un altre ésser, la resta d’éssers que requereixen ajudes vitals (l’exemple més representatiu en són els propis fills o filles), la vida i la mort.

osei central

5oseis_central

tensió distensió

El predomini de l’activació d‘una osei o d’una altra depèn del moment i de la circumstància.
Per exemple, un mamífer alça el coll-cap en resposta a un estímul llunyà; dreça la CVP i es posa cap endavant per avançar; mou la CVP lateralment i es mostra content davant d’una situació agradable i d’amistat; lluita amb un invasor amb la força de torsió de la seva CVP; o compacta la CVP a l’època de zel.

Però també depèn dels diferents condicionaments rebuts al llarg de la vida. La influència del condicionament, en l’activació d’una osei o d’una altra, és més gran en l’ésser humà a causa de la capacitat especial d’aprenentatge de la naturalesa de l’homo sapiens sapiens i pel fet que cada individu neix ambel predomini d’alguna de les oseis, fenomen al qual denominem taiheki.

 

                      la percepció de l’espai de cada osei

 

 

 

osei vertical

 

 

 

 

 

osei frontal

 

 

 

 

 

 

osei lateral

 

 

 

 

 

osei rotatòria

 

 

 

 


osei central

cervol

la psique nascuda a l’organisme

LA PSIQUE NASCUDA A L’ORGANISME

 

La psique cel·lular

Just al cap d’unes setmanes després de la fecundació, els milers de cèl·lules que ha generat la cèl·lula fecundada s’agrupen en cinc tipus inicials. Com que corresponen a cada una de las cinc oseis, les denominem: cèl·lules I-II, osei vertical; cèl·lules V-VI, osei frontal; cèl·lules III-IV, osei lateral; cèl·lules VII-VIII, osei rotatòria; cèl·lules IX-X, osei central.

Cada grup cel·lular embrionari, en els múltiples i complexos desplaçaments, desplega el moviment de l’osei que l’ha originat i genera noves cèl·lules amb les que crea els teixits, la cavitat i el sistema orgànic de la seva osei. Les seves associacions cel·lulars mostren un comportament específic, la percepció, la memòria i la intel·ligència que denominem psique cel·lular.

Les cèl·lules I-II creen les neurones del sistema nerviós, que es dediquen a interpretar i a coordinar diverses informacions per tal d’elaborar una planificació general. Necessiten distanciar-se del contacte directe amb les altres cèl·lules per poder captar la informació en tota la globalitat, des de lluny. S’associen entre elles en un estricte ordre jeràrquic. També formen la vista, l’únic sentit que percep els estímuls sense contacte.

Amb el moviment ascendent i amb la qualitat medul·lar-estàtica, manifesten una psique cel·lular observadora, distant i jeràrquica, que denominem psique cel·lular contemplativa.

Les cèl·lules V-VI creen les cèl·lules del sistema muscular-locomotor i respiratori, que es dediquen a realitzar la funció combustible o metabòlica. Elles saben que aquesta funció ha de ser eficaç i ràpida, per a la qual cosa escullen el camí més veloç, curt i unidireccional: van de l’origen a la inserció en els músculs, de la procedència a la destinació en les vies respiratòries, sense desviacions. Fan un càlcul exacte i aprofiten l’espai amb eficàcia.

Amb el moviment unidireccional cap endavant i la seva qualitat perifèrico-dinàmica, manifesten una psique cel·lular unidireccional, pràctica i eficaç, que denominem psique cel·lular pragmàtica.

Les cèl·lules III-IV creen les cèl·lules del sistema assimilocirculatori, que es dediquen a repartir l’aliment a tot l’organisme. Amb aquesta finalitat, actuen en relació al gust i s’associen establint una xarxa d’intercomunicació bilateral que permet animar l’organisme en tot moment. No cerquen l’eficàcia ni l’ordre jeràrquic, sinó l’estat de contentació o de descontentament de les cèl·lules. Saben jugar el paper de mediadores, comunicant unes parts de l’organisme amb unes altres.

Amb el moviment esquerra-dreta i la qualitat perifèrico-dinàmica, manifesten una psique cel·lular gustativa, comunicativa i mediadora, que denominem psique cel·lular emocional.

Les cèl·lules VII-VIII creen les cèl·lules del sistema urinari, que realitzen la funció eliminatòria. Saben distingir l’espai o territori propi, vigilant les substàncies que són nocives per a l’organisme, revisant la selecció realitzada, expulsant l’invasor, regulant la pressió i l’adequació o la inadequació de la força, netejant l’organisme i protegint-lo dels enemics.

Amb el moviment giratori i la qualitat perifèrico-dinàmica, manifesten una psique cel·lular lluitadora, territorial i conclusiva, que denominem psique cel·lular competitiva.

Les cèl·lules IX-X creen les cèl·lules del sistema reproductor, regenerador cel·lular i conjuntiu subjacent. La seva intensa vitalitat els permet captar tant la vida com la mort per poder realitzar la regeneració cel·lular. Saben com cal establir contactes intercel·lulars multiradials per unir les diverses parts de l’organisme, comunicar les cèl·lules de nucli a nucli, captant l’interior, i saben perpetuar l’espècie. Ho fan calladament, amagades en els diferents teixits, expressant-se només quan és oportú.

Amb el moviment cel·lular multiradial i la qualitat medul·lar-estàtica, manifesten una psique cel·lular íntima, profunda i absoluta, que denominem psique cel·lular afectiva.

La psique

En els vertebrats, aquestes psiques cel·lulars s’interrelacionen al cervell i es reflecteixen a les activitats de les diferents zones cerebrals, tot constituint la psique de l’organisme o de l’ésser viu.

La psique coordina i expressa les necessitats vitals internes i externes dels cinc grans sistemes orgànics, a través tant de la medul·la espinal o dels nervis raquidis (sobretot, per a les informacions internes) com dels cinc sentits o dels dotze nervis cranials (sobretot, per a les informacions externes).

La psique i l’activitat cerebral no són independents de les diverses activitats de l’organisme de cada ésser viu i dels seus moviments, sinó que està totalment interrelacionada amb ells. És una de las activitats de l’osei.

el descobriment, l’esquema osei

EL DESCOBRIMENT DE L’ESQUEMA OSEI

 

En establir la interdependència absoluta de les seves accions a la CVP, queden al descobert unes altres característiques essencials de cada osei:

Oseis medul·lars-estàtiques i oseis perifèriques-dinàmiques

La qualitat medul·lar caracteritza les oseis vertical (I i II) i central (IX i X), que formen les cavitats cranial i pelviana, unides per un eix. Els seus moviments són estàtics: ens permeten romandre aparentment immòbils. En canvi, la qualitat perifèrica és pròpia de les oseis frontal (V i VI), lateral (III i IV) i rotatòria (VII i VIII), que formen les cavitats pectoral, digestiva i urinària, respectivament, organitzades al voltant de l’estructura medul·lar de la CVP, tot conformant el “forn vital de l’organisme”. Els seus moviments són dinàmics: ens permeten desplaçar-nos en l’espai.

Les oseis f-e, l’osei bilateral i les oseis circulars

Les oseis vertical i frontal actuen en el pla f-e, flexo-extensor o anteroposterior. L’osei lateral actua en el pla bilateral, perpendicular al pla f-e. Les oseis rotatòria i central actuen en sentit circular, del pla f-e al pla bilateral i viceversa.

 

 

verd: pla f-e
vermell: pla bilateral
ocre: sentit circular
tres_dimensiones

 

pelvis3colores pies3colores

 

Les tres regions de la CVP

L’osei defineix tres regions a la CVP, en consonància amb el pla i en el sentit en què es realitzen les accions de les cinc oseis:

La regió f-e, de les oseis vertical (f-e medul·lar i estàtica) i frontal (f-e perifèrica i dinàmica), ocupa els extrems cranial i caudal, a la CVP general: cap i cavitat pectoral-espatlles, punta del còccix i zona coxofemoral; a cada cifosi i a cada lordosi de la columna: cervicals C1-C2 i C7, dorsals D1-D4 i D12, lumbars L1 i L5.

La regió bilateral, de l’osei lateral (bilateral, perifèrica i dinàmica), ocupa la zona medial”, a la CVP general: cavitat digestiva; a cada cifosi i a cada lordosi de la columna: cervical C4, dorsals D6-D9, lumbar L2.

La regió circular, de les oseis rotatòria (circular, perifèrica i dinàmica) i central (circular, medul·lar i estàtica), ocupa les zones intermèdies entre els extrems i la part medial, sobretot la penúltima zona, a la CVP general: cavitats urinària i pelviana; a cada cifosi i a cada lordosi de la columna: cervicals C3 i C5-C6, dorsals D5 i D10-D11, lumbars L3-L4.

 

tres_regiones

A diferència dels peixos i dels rèptils, que es mouen principalment en el pla bilateral, els mamífers i les aus mostren l’acció principal en el pla f-e. Aquesta diferència va ser decisiva en el procés evolutiu de les espècies: va permetre que els mamífers i les aus desenvolupessin el cervell en fer coincidir en el mateix pla f-e allò que constitueix el sistema nerviós (que sempre està situat a la zona anterior i a la zona superior en tots els éssers vius) i el moviment general de la seva CVP. La columna vertebral de l’ésser humà és una de las manifestacions culminants d’aquesta evolució: les seves “molles” (la cifosi i la lordosi) estan definides principalment en el pla f-e.

Així, a cada cifosi o a cada lordosi (malgrat que totes les articulacions vertebrals responen a tots els moviments):

 

 
L’acció f-e és més gran als extrems cranial i caudal, regió f-e (verd).

 

L’acció bilateral només pot ser més gran
a la zona medial, regió bilateral (vermell)

 

L’acció circular es realitza a las zones intermèdies
entre els extrems i la zona medial, sobretot a la penúltima zona
(amb la força necessària per constituir la base), regió circular (ocre).

tienda_india

 

apofisis_espinosa3colors

L’apòfisi espinosa de la vèrtebra assenyala la regió a la qual pertany:

defineixen el pla f-e    /     eviten definir el pla f-e    /     aspecte intermedi

 

Aquesta formació de la columna vertebral és completa amb la cifosi dorsal i amb la lordosi cervical; i està simplificada a la lordosis lumbar. També és en els membres o extremitats i defineix la formació del cervell. En definitiva, a qualsevol zona de l’organisme sempre s’estan reproduint les tres regions de la CVP general.

 

Regió f-e Lòbuls encefàlics frontal, parietal i occipital, bulb raquidi i zona anterosuperior del mesencèfal; nervis cranials 1r-3r i 10è-12è
extrem cranial i extrem caudal o bulb raquidi cerebro_verde
Regió bilateral Lòbul encefàlic insular, zona límbica i zona posteroinferior del mesencèfal; nervis cranials 4t i 5è
part medial cerebro_rojo
Regió circular Lòbul encefàlic temporal, cerebel i protuberància; nervis cranials 6è-9è i part del 5è
penúltim lloc cerebro_ocre

 

Es tracta d’un descobriment històric, obra de Haruchika Noguchi, sobre:

  • l’estructura del moviment espontani o de l’osei, configurada per les cinc oseis + i -, oseis I-X;
  • l’estructura de la interrelació de les activitats diverses en els éssers vius.

Aquesta estructura, inherent a tota realitat, ja sigui física, biològica, psíquica o social, constitueix un nou model o paradigma universal que denominem esquema osei.